Dijous 26.05.2016 | 20:00 Concert

BELUSHI + VÀLIUS

Pop

Belushi

Arriba Belushi, una banda menys transversal del que demanden els temps que dibuixa paisatges pop sintetitzats, amb major o menor intensitat, sempre en funció de lo plujós que sigui el dia d’assaig. Les seves cançons són breus i tristes, però prometen futurs esperançadors dignes d’un exitós manual d’autoajuda. Aquest projecte musical de nom en clau “Belushi”, l’inicien al setembre de 2015 Joaquim i Gerard Pinto (germans) al baix i bateria, Joan Alegret a la guitarra i Fernando Rascón al teclat i veus.

Podríem dir que s’han deixat la pell component les cançons que conformaran el seu primer àlbum “Maniobras en la Oscuridad”, però no seria veritat. La majoria d’ells tenen família i treballs remunerats, i no viuen malament. A més d’ulleres de sol molonas i un nom magnètic, fan música, que suposadament es prenen molt a cor (el timbre de veu del Vocalista hi dóna fe). Les seves composicions són subtils, i de vegades posen l’accent a les seves pretensions noise-rock i es tornen sorolloses. Precís, simple, amable. Els sintetitzadors, protagonistes però modests, oscil·len entre allò sensual (en un sentit molt de chiringuito, com és el cas de “La Playa”) i allò “antémico” (és a dir, d’aires ambiciosos, molt britànics, com bé mostra “Sexo Ordinario”). En directe probablement es marquin alguna versió de Planetes i ho petin.

Molt recomanable és el gran film de James Belushi, THE PRINCIPAL (1987), un excel·lent thriller on interpreta a un professor d’escola alcohòlic que esdevé director d’un col·legi de barri conflictiu. Al final de la peli, Belushi es dóna d’hòsties amb un estudiant malote, tombant-ho després d’una bona pallissa, abans de pujar en una moto, anunciar “I’m the principal, man!” i desaparèixer en l’horitzó. Òbviament la banda en qüestió mai podrà igualar semblant escena a l’àmbit musical. Però per descomptat estan convidats a intentar-ho.

Vàlius

Són fills il·legítims d’un concert de Les Aus, però van rebre ben poc del talent dels seus pares. Abans eren tres, però el guitarra alt i guapo que s’assemblava al Piqué es va exiliar a Occitània, fugint del continu degoteig de fracassos que perseguia el grup. Ara només són, com els seus pares no reconeguts, una guitarra elèctrica i una bateria. Fan bandera de la inconstància, la incoherència i la impuntualitat i fan soroll cantant de cafeteres i dictadors, de desamors i de teoria de la història. Voldrien viure sempre de subvenciones.